Un petit comentari sobre el llibre de Juliet B. Schor (2004), Nacidos para comprar, Paidós, BCN, 2006.
“es importante reconocer la naturaleza del mensaje empresarial: los niños y los productos pertenecen al mismo mundo, que es un lugar divertido y maravilloso, mientras que padres, profesores y demás adultos habitan en otro, opresivo, aburrido y triste. La lección que extraen los niños es que quien está de su parte no son sus padres, sino el producto.” (pág. 76)
Tot i que s’arriba a considerar en el llibre que la infància com a tal ja ha desaparegut, no és aquest el lloc ni el moment de posar-se catastròfics ni apocalíptics. De fet, la idea de la desaparició de la infantesa a la societat de consum ja és vella. Al contrari, m’ ha semblat interessant cerca la part més constructiva del llibre, i oferir-vos des del nostre bloc un resum de les propostes que fa l’autora al darrer capítol, sota el títol “Descomercializar la infància”.
Segons ella, “una mayoría de padres apoya ampliar la protección al niño, pero para traducir ese apoyo en acciones concretas hará falta contar con un activismo extendido y bien arraigado”. Fa falta molta imaginació i una pressió constant sobre el governants per a canviar les lleis, a més d’un treball constant i convençut sobre tots els nivells: estat, mitjans de comunicació, escoles, famílies i llars. Del liberalisme radical que deixa màniga ampla a la empresa i fa la vista grossa davant dels abusos, cal passar a una política activa que permeti combatre la competició salvatge que fomenta el consum i passar a una cultura més cooperativa. Els pares han de tenir clar que, sigui quina sigui la pressió externa, “la cultura del consumo no es un imperativo, sino que es una elección”.
- legislació: Llei de Transparència en la publicitat infantil per acabar amb la publicitat encoberta, davant la qual els infants es troben especialment indefensos. Llei de Responsabilitat en la publicitat infantil, supervisió estatal d’aquesta publicitat i creació d’impostos que la penalitzin especialment, regulació del horaris i canals d’emisió,… I totes les mesures que calguin per tal que els pares disposin de tota la informació abans de prendre decisions.
- Prohibir qualsevol tipus de publicitat en el sistema educatiu, així com materials didàctics patrocinats per empreses privades.
- Cultura cooperativa en tots els nivells, entre pares i infants, entre pares i escoles, entre pares i associacions de consum, com ja es fa en la qüestió de l’alcohol, les drogues i altres addiccions: és el consum tan diferent? “Para educar bien a los hijos, los adultos deben comunicarse, cooperar y establecer unos entornos sanos y saludables”.
- oposar-se al fast food que impideix als nens i nenes donar valor al que mengen, i adoptar hàbits d’alimentació sans i conscients, amb la finalitat de “despertar sus sentidos y animarles a tomar conciencia y a apreciar la fuerza transformadora de la tierra en tanto que proveedora, generadora de comunidad y administración”. Cooperatives de consum, horts urbans, moviments de slow food, granges, cultius propis, etc., són algunes de les maneres de treballar uns hàbits d’alimentació radicalment saludables.
- Determinats mitjans de comunicació – i, encara que no ho digui l’autora, determinades xarxes socials i pàgines d’internet – són l’equivalent virtual i cultural del menjar ràpit. ¿És possible posar límits a la seva influència malsana?, ¿trobar un equilibri, un bon ús d’aquestes eines? A més de l’obvi control parental, existeixen iniciatives que, a petita escala, i partint de la cooperació entre iguals, general sinèrgies i dinàmiques molt sanes, com la producció d’informatius, diaris, blogs o xarxes socials propis a les escoles i instituts.
- Una tercera mesura es la reivindicació d’espais a l’aire lliure per als nens: “el confinamiento en espacios cerrados ha reducido los niveles de activitat y ejercicio de los niños, ha incidido de manera negativa en la construcción de su mundo social y ha erosionado su atonomía. Se trata, además, de una de las razones por las que los medios de comunicación y la cultura del consumo son tan importantes en sus vidas”.
La darrera part del capítol està dedicada a la descomercialització de les llars, és a dir, al paper directe dels pares en el dia a dia. Schor, com en tot el capítol, flirteja constantment amb l’utopisme, però tot i així les seves propostes són interessants. Ofereix diverses “experiencias de familias que han optado por apearse del tren del consumo […] que redescubren los placres más sencillos y económicos”. Schor parla, entre altres molts exemples reals, de la restricció del temps dedicat a la televisió (o a l’ordinador i altre maquinari, podem afegir) per potencia, en canvi, la creativitat: llegir, escriure, realitzar projectes artístics,…. En segon lloc, defensa les solucions alternatives a la cultura comercial, amb un émfasi especial en les activitats no competitives i a l’aire lliure. Aclara, tanmateix, que aixó no implica eliminar la presència del diner de la vida del nen, al contrari, cal ensenyar els nens a relacionar-s’hi: “no es de un mundo genérico de dinero, sino de las grandes empresas de lo que hay que proteger a los niños”.
“Termino con una observación no por más obvia menos importante. Los padres interesados en reducir la influencia de la cultura comercial en sus hijos deben predicar con el ejemplo, y más a medida que sus hijos crecen.”