En els últims anys la Unió Europea ha pres (més deliberadament davant la crisi) mesures d’austeritat i d’ajustament estructural que impliquen una ofensiva davant els drets de les persones i els pobles. El capitalisme explora en aquesta fase, anomenada financiarització, noves àrees d’expansió i nous mètodes d’acumulació centrats en les finances, que porten a l’endeutament a gran (macro-deute), i petita però repetida (micro-deute), escala que beneficia una elit en detriment de la gran majoria de la població. La financiarització va una passa més enllà de la mercantilització, i pretén convertir en actiu financer els recursos i fins i tot les persones, controlant així nous espais de l’economia i la societat que abans quedaven fora de l’esfera financera, inventant mercaderies, mercats i necessitats, i alhora traspassant el “risc” dels mercats financers a les persones i al medi natural.
La disminució de la despesa en serveis socials, la seva privatització, la transferència de recursos públics cap al sector privat per mitjà de processos d’endeutament de les administracions públiques i la tendència a un major endeutament de la població per fer front a aquest context , són part també d’aquest procés de financiarització que se’ns presenta codificat i complex, però que afecta a tots els aspectes de la nostra vida. Tenir incrustats dins el circuit de la financiarització àmbits relacionats amb necessitats humanes com l’habitatge, l’energia, l’alimentació, la sanitat i l’educació, etc. genera uns riscos que tot just comencem ara a comprendre. Es tracta d’una onada de creixent de velles fòrmules novament impulsades (l’esmentada privatització de serveis públics, o els partenariats públic-privats) o de nous mecanismes i estratègies de financiarització (Project Bonds, Pla Juncker…) a la recerca de retorns/beneficis atractius per als inversors dels mercats de capitals.
Aquest règim es basa en un model de “desenvolupament” que persegueix el creixement a qualsevol preu i anima l’especulació, l’augment de les desigualtats, l’acaparament dels recursos i la pèrdua de democràcia. Precisament, en el camí cap a la reconstrucció de la sobirania popular, i el retorn d’aquesta als pobles i als individus caldrà, no només entendre aquesta dinàmica financiaritzadora sinó, tenir la capacitat de pensar i crear alternatives a aquest paradigma, passant pel qüestionament integral de com la UE encara l’actual moment de crisi/estafa, per prendre les regnes del momentum en el que ens trobem, i fer-ho en una direcció pensada per i per a la població.